La batussa

He llegit en aquest Diari, amb interès i certa estupefacció, la crònica del partit de futbol que es va disputar diumenge a la Borda Mateu entre els juvenils de l’FC Andorra i els baixllobregatins del Prat. El relat traspua la sordidesa de les situacions tenses on es bar­reja l’emotivitat essencial de les baixes passions i desviació de la rivalitat esportiva per canals. Les captures de pantalla que acompanyen el text són poc explícites i, per això mateix, acompanyen a la perfecció les paraules: tot és bor­rós, mogut, de difícil lectura. Un jugador vestit de blanc aixeca un puny, i sembla que el destinatari sigui un de paisà, que està d’esquena, també amb el puny alçat, mentre d’altres jugadors envolten el centre de l’escena, sense que es pugui determinar de part de qui estan, si corren a posar pau o bé si seran ells els següents a implicar-se i repartir mastegots. Res que no passi, cada diumenge, en centenars de partits arreu del món, fins i tot en els de les categories professionals. La violència és consubstancial al futbol, per aquella mescla explosiva entre testosterona, pressió ambiental i les pulsions dels mascles alfa. Sempre s’ha dit allò de les diferències entre el rugbi –esport d’animalots jugat per gentlemen– i el futbol, al qual s’aplica l’equació inversa. Com sempre passa amb les simplificacions, té alguna cosa d’injusta però també un fonament de veritat. En un món cada vegada més aparentment educat i contingut, els estadis de futbol i les rotondes són els nostres moderns camps de batalla. Vist amb una perspectiva històrica, mira, encara rai.