Ei, és que no hauria de ser tan difícil. Amb l’esforç de tots ho podrem aconseguir.
Coses més difícils s’han acomplert, malgrat els més foscos presagis.
Si Napoleó va ser capaç de tornar a acceptar el cobrament de la quèstia, gràcies a la tenacitat i a la insistència dels vells patricis andorrans, no veig per què no es pot assolir un petit gran repte: que el cafè que se serveixi en la majoria d’establiments del país sigui una infusió aromàtica, untuosa i decent, i no el líquid amargot, recremat o, en el millor dels casos, sense caràcter, que trobem pràcticament arreu des de temps immemorial.
Pot semblar una qüestió banal, frívola o menor, però imaginem-nos, ni que sigui per un moment, que a l’hora d’esmorzar, o, a la de la sobretaula, ens trobem un cafè fet com Déu mana.
No és que cregui allò que la felicitat s’aconsegueixi amb (que vol dir només) les petites coses, però sí que ajuden a portar millor les misèries quotidianes.
Si a tot Itàlia, des de Portopalo fins a Varese, fan uns cafès, siguin ristretti, macchiatti, latte, espressi ovvero cappuccini entre digníssims i sensacionals, no hi ha raó objectiva per no poder-ho aconseguir aquí.
Un pacte d’Estat: que el país sigui conegut i reconegut, a més de pels seus mèrits actuals i etcètera, pels seus baristes, infusors, cafeters, professionals formats i experts en el seu ram.
Hem posat la fibra òptica a tot arreu, no ha de ser tan impossible com semblaria d’entrada. Un petit esforç, va.