Com poden alguns polítics continuar als seus càrrecs després de comportaments tan reprovables? Quan un mostra que només es mou per diners o per poder sense lleialtats ni ideals? Mentre al nord, França, la lluita per les presidencials evidencia les corrupteles de favors personals i familiars i divisions polítiques d’un país que busca recuperar la seva supremacia, al sud, Espanya, la política sembla una opereta barata amb actors de tercera o quarta. Ministres que són espiats en el seu propi despatx sense saber-ho, guerres policials mediàtiques, més parlamentaris i regidors imputats i als jutjats que escons té el Congrés, i pactes impossibles per governar. Sembla que es normalitza la cultura de la corrupció, o allò tan espanyol de si no ho faig jo ho farà un altre. La societat està tan habituada a aquests temes que han passat a formar part de la quotidianitat. La picaresca està a l’ordre del dia i molts dels lladres seuen o han segut en cadires públiques i s’han beneficiat del seu càrrec per enriquir-se i no passa res. Ningú dimiteix i sota els pretextos de la presumpció d’innocència i de la confusió entre declaracions continuen posant la mà, amb l’as sota la màniga d’aquell que en té prou amb el seu silenci. I qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, i així a dreta i esquerra eviten fer polseguera per allò que tothom té morts dins de l’armari. Quina tristor veure l’art subtil de la política reduït a la comèdia del cine B dels seixanta on els actors es riuen d’un públic al qual enganyen i consideren ignorant mentre aquest, entre aplaudiments, els torna a votar un cop i un altre.