Entrem de ple en la Setmana Santa. Moment de mirar cap endins, sempre que gosem fer-ho, que aquest és un esport per a valents. M’omplo els ulls de les imatges de nens assassinats a Síria. Fumigats, sense sentit, en una guerra sense més motiu que el poder i l’avarícia, com la majoria de les guerres. Totes absurdes. Fa uns dies a casa amb els nens parlàvem de l’ús de la violència. De com de vegades sembla l’única solució que entenen els que no saben o no volen parlar. I és que de vegades és cert que no hi veus més sortida. Què li dius a algú que no vol sortir de les seves sabates? Algú a qui li han ensenyat que la llei sempre va a favor del més fort? No cal anar a Síria per veure-ho. Són situacions que els nostres fills viuen cada dia a l’escola. Quan després d’uns dies de donar-li voltes t’adones que no hi ha sortida, que estem condemnats com a espècie, de sobte arriba la resposta. L’humor. Fer broma, desfer els buits i generar ponts en forma de somriures. És l’única manera, per molt que sembli naïf de sobreviure com a espècie, si és que a aquestes alçades val la pena que hi insistim. Som, tots plegats, més semblants del que ens agrada reconèixer. Més petits, més fràgils, més exposats del que ens imaginem. I els murs que construïm per protegir-nos del mal real i de l’imaginari només cauen amb la rialla neta i franca. Potser és només el desig de creure que encara és possible. Potser és l’esperit de la Setmana Santa, imaginar que totes aquestes morts en el fons tenen un sentit que jo, francament, no li veig. Com no entenc la inacció dels que ens mirem aquest viacrucis.