Diu que aquests dies de festa entraran a Andorra uns 150.000 automòbils. Cal entendre que és una bona notícia per a l’economia del país, i per tant, també per als ciutadans. O potser no tant. Si cada automòbil fa uns quatre metres de llarg, tots els que han de venir, posats l’un darrere l’altre, fan una cua de 600 quilòmetres! Sí, d’acord, és un càlcul molt barroer; però, i si cada dia hi coincideix una quarta part? Hi ha lloc per encabir 150 quilòmetres de vehicles de més a la xarxa viària andorrana? Si la cònsol de la capital deia dilluns que falten uns 8.000 aparcaments, on deixaran el cotxe els turistes que vindran aquests dies? L’avís de la cònsol que falten llocs d’aparcament no deixa de ser un nou se-nyal d’alerta per a un problema força complex del qual només se’n parla quan, en dates com aquestes, es mostra de sobte en la seva veritable dimensió. Potser sí que cal invertir en nous aparcaments i a ampliar la xarxa viària, però això no resol el problema, només l’ajorna un temps, i tampoc no gaire llarg, fins que les instal·lacions i infraestructures que havien de ser la solució definitiva tornen a quedar obsoletes. Als anys 60, l’automòbil era un signe de modernitat i de progrés; ara (fa uns quants anys, de fet) és més aviat una nosa, malgrat que no sabem viure sense fer-lo servir diàriament. La qüestió de fons, doncs, és com canviar aquesta mentalitat per recuperar les ciutats per als ciutadans, la qual cosa no és fàcil perquè, per a un país com Andorra, implica alhora un profund canvi d’orientació en els esquemes econòmics, i això ja s’ha vist que no s’aconsegueix només obrint una mica la possibilitat que vinguin empreses de fora.