Molts dies escolto els debats i tertúlies focalitzades, a Catalu-nya, en la qüestió del sobiranisme; i a Espanya, en la política del Partit Popular, que governa sense majoria fent equilibris amb PSOE i Ciutadans per poder manar. La polarització política, que tradicionalment tenia un eix bàsic de situació ideològica a esquerra o dreta a Catalunya, com en altres llocs, té un doble vessant. Els partits es posicionen ideològicament en conservadors i progressistes, però també en unionistes o independentistes. Això conforma un espectre variat i ampli que forma aliances estranyes i coalicions esperpèntiques. Amors i odis d’un festeig que de vegades pot acabar ben malament. Quan en un escenari de doble eix només es valora una variable per fer aliances, els pactes trontollen, com estem veient sovint. Dos partits independentistes es poden unir, però quan hagin de votar les polítiques pressupostàries, si un és de dretes i l’altre d’esquerres no es posaran d’acord, perquè les prioritats socials o fiscals no són les mateixes. El mateix passa a la inversa. La complexitat de la política i l’ambició de poder dels partits i els seus líders, fa que es busquin equilibris per poder governar que el que asseguren és la ingovernabilitat. Ells diuen –i en això tenen raó– que la fragmentació excessiva en un resultat electoral obliga a fer aquestes aliances, que és el sistema, i és cert, però dificulta també els projectes i el benestar del país. Potser els polítics han de fer un esforç per entusiasmar i convèncer més l’elector, amb més treball i menys corrupció.