Setmana Santa

Tots santifiquem la Setmana Santa a la nostra manera. Uns marxen lluny, altres es queden a prop, uns fan dejú i abstinència, els altres aprofiten per pecar –en el sentit catòlic del terme– tot i més. El sentit religiós de la celebració s’ha anat diluint en un mar d’ofertes amb activitats lúdico-viatgeres de totes mides i butxaques. Els productes genuïns de la Setmana mantenen el seu poder d’atracció, quan no l’augmenten. Que ho preguntin si no, a Sevilla, Granada o Calanda, on els balcons per veure passar processons i desfilades van a preu de San Fermins o Montecarlo el cap de setmana del Gran Premi d’F1. Passos, penitents, promeses, càstigs, sovint salpebrats amb tocs de fanatisme... Aquesta fervorosa devoció –del tot respectable mentre no sigui imposada– genera un enorme volum de negoci al seu voltant. Res de nou a l’horitzó. Doncs sí! Algun fet menys aïllat i més significatiu del que podria semblar fa pujar la mosca al nas. Una ordre interna del ministeri de Defensa d’Espanya estableix que, cito en castellà, “desde las 14.00 horas del Jueves Santo hasta las 00.01 horas del Domingo de Resur­rección, la bandera de España debe ondear a media asta”. No cal dir per a quin difunt, ni fa falta recordar qui governa, ni qui és la titular de la cartera; com tampoc quins antecedents històrics té l’Església catòlica espanyola amb la dictadura. Un règim que va deixar com a llegat la denominada “transició democràtica”. Una etapa altra hora titllada de “modèlica”. Tant, que els seus hereus ensenyen les vergonyes impúdicament i fan ostentació dels seus orígens sense cap mania. I hi ha qui els riu les gràcies!