El barroc

Dimarts passat –era un mal dia, certament, però Dimarts Sant, al cap i a la fi– es va presentar en societat la monografia sobre el bar­roc andorrà.

L’art d’època moderna a Andor­ra, es titula, obra de Bosch & Miralpeix, professors a la universitat de Girona, amb coordinació feta per un altre duo, Garrallà & Pujol, especialistes de Patrimoni Cultural.

És una obra que posa ordre, recupera noms i aclareix un dels períodes més importants de la nostra història artística, un període que fins ara tenia bibliografia de mèrit, però que demanava a crits una visió de conjunt.

És un treball essencial per deixar cobert un dels trumfos artístics més potents i poc coneguts d’Andorra.

D’aquesta manera es continua la tradició d’aquells llibres de referència sobre el patrimoni del país, com els volums dedicats a la balma de la Margineda o al Roc d’Enclar, o els catàlegs d’aquelles exposicions tan fenomenals que es feien in illo tempore, com el Magister Sancta Columba.

Hom podria pensar que el bar­roc és als antípodes del caràcter andorrà, que seria com més romànic, més auster, diríem que més autèntic.

Però barroc –i molt– era l’Antoni Fiter i el seu Manual digest, i bona part de la configuració urbana tradicional de la que tan orgullosos estem –allà on s’ha pogut conservar–. I és que l’esperit andorrà és potser més barroc que romànic, mal que ens pesi: cerimoniós, formalista, excessiu, amant dels contrastos i les contradiccions, intens…