A Andorra o a la Seu, com a la majoria de ciutats petites, el ritual encara conserva una espurna de caliu humà. Els oficiants solen ser gent propera, sovint veïns que et trobes al llarg de l’any a diferents llocs i amb els quals pots conversar de qualsevol cosa. A les ciutats grans, en canvi, signants i demandants de dedicatòries han esdevinguts els figurants d’una massificada cerimònia d’exaltació de la paciència. Cal fer cua una bona estona per gaudir amb prou feines d’un parell de minuts a prop de l’autor escollit, que, al seu torn, ha de fer provisió de tota la flegma de què sigui capaç per respondre cordialment als comentaris més inversemblants sobre la seva obra mentre mira d’escriure una dedicatòria singular a persones que no coneix de res i amb les quals possiblement no tornarà a coincidir mai més a la vida. La dedicatòria de llibres per Sant Jordi, lluny de fomentar una trobada distesa i mútuament enriquidora entre autors i lectors, és una mostra més del procés industrial que acompanya l’edició d’un llibre, independentment de la qualitat de l’obra publicada o del prestigi literari de qui signa. De fet, el prestigi literari fa temps que és un factor marginal: compta molt més el prestigi mediàtic; i és lògic, perquè el propòsit de la diada és vendre llibres, no que es llegeixin. Ignoro si les dedicatòries es poden considerar pròpiament un gènere literari, però em fa l’efecte que si algú tingués l’ocasió de fer un recull de totes les que s’estamparan diumenge arreu i les publiqués, molt probablement aconseguiria un èxit de vendes la diada de l’any vinent. I, a més, s’estalviaria el tràngol d’haver de signar cap exemplar.