Jaume Mas i Viu

He esperat uns dies per escriure; per sempre més, aquests mots, precisament en la setmana in albis, la de Pasqua, i jo respecto la Pasqua i el que significa. Després, ho faig per temperar la infinita tristesa que maleïda no em deixa créixer.

He de dir que em vaig assabentar del seu darrer viatge –ell professional històric del viatge– per la premsa escrita. Després, per cert respecte per la Cristiana he deixat passar uns dies per escriure aquesta carta. Només per dir que en el viatge de la meva vida vam compartir sols i acompa­nyats instants que podrien semblar inversemblants. Van ser reals, molt, moltíssim. De vida i de mort. I què dir amb i de la Valerie! És de les persones, el Jaume, amb el qual vaig compartir estacions i estacions, mentre el tren anava al seu destí.

És un dels meus grans personatges, com molts altres ho han estat, ho són encara i potser en vindran de nous fins a la fi de la ruta, de la meva, com cadascú de nosaltres en tenim assignada una, de la qual no podem prescindir.

Ens vam conèixer quan jo feia de secretari i ell un, entre altres, que ens organitzava viatges oficials. El Manel Mas i jo tinguérem llargues reunions amb ell des de Casa de la Vall, així se’n deia aleshores: per determinar Barcelona, París, Roma, Toulouse, Madrid, etcètera.

Després jo vaig viatjar amb el Jaume per afers personals d’ell. A poc a poc s’entrelligaren, rierols que al seu torn desembocaren al riu i d’aquest al mar. Era molt nerviós –perquè dic era, si encara ho és!– i entusiasta. Tinc al cap aquella habitual expressió: “Nen...” Vam compartir la pèrdua momentània d’amics comuns: Amadeu Rossell, Manel Mas... Darrerament, ens vèiem físicament poc. “La vellesa”, comentàvem. O potser, és que no ens volíem dir, encara, l’arreveure..? O és que no existeix l’arreveure –l’italià sublim té dues expressions: l’arrivederci i l’addio– i només es tracta de dir fins demà o dema passat?

És cruel, absolutament irreverent, el fet que un amic entranyable baixi del tren unes estacions abans que tu, i que el comboi no s’aturi. El que succeeix és que el comboi no s’atura mai, perquè el tren no pot fer res més que continuar, continuar, per arribar on? O es tracta només que la roca de Sissif s’ha convertit en un llarg i llarg carro de fusta?

Jo sé que la Cristiana m’entendrà i algun dels seus amics també. El Jaume Mas i Viu no va ser només un que va passar pel meu costat. Va ser una persona que em va fer ser millor. Em va fer creure –persona enormement sentimental, per tant sensible i autèntic– que valia la pena creuar mars i muntanyes que eren més importants que nosaltres mateixos. I que la nostra existència només es justificava si coneixíem que el món era el motiu de la nostra vida, és a dir, del nostre viatge. El seu, no creguin, no s’ha acabat, continua ara: com, de quina manera, on, per què..? No ho sé.

Però n’estic segur i convençut que fa Camí. I no pas sol. Amb els seus, especialment amb la Valerie.