És ben cert que tots trobem motius per condemnar els altres i per justificar-nos malgrat trobar-nos en les mateixes situacions. I és que mai és el mateix el que faig jo que el que fas tu. Encara que s’assembli. Sempre hi ha un matís que –a l’ull de l’implicat– canvia la percepció i, de retruc, el percentatge de culpa en tot allò que passa. Un percentatge que sistemàticament recau en l’altre. Suposo que per aquest motiu es van crear les normes: davant la incapacitat de ser honestos amb nosaltres mateixos o, si més no, de ser, simplement, objectius, hem de trobar qui ens digui el que està bé i el que no volem veure. Ni que sigui per dir que és una injustícia. Tots tenim els nostres motius per actuar d’una determinada manera. Sempre. Alguns són latents, gairebé inconscients, d’altres simplement inconfessables. Però ens entretenim a elaborar discursos justificatius i normalitzats que exposin de manera políticament correcta el que ja havíem decidit de fer per altres motius que mai no venen al cas. Tot plegat, en el nostre dia a dia, no té més importància. Fem el que podem amb les nostres incongruències internes i les nostres misèries mundanes. En política, però, n’espero més. En general. Més capacitat d’autocrítica, més generositat per reconèixer la part de responsabilitat inherent a qualsevol fracàs, més empatia envers els altres, certa elegància a l’hora de passar pàgina i, per què no? Un mínim de respecte pels votants. Per variar, estaria bé que ens expliquessin les coses i no es limitessin a donar-nos excuses. Que sembla que s’assembla però que no, no és el mateix.