Tots contra Le Pen. Bé, tots excepte Mélenchon, que, un cop descavalcat de la cursa cap a l’Elisi, sembla que tant li fa qui guanyi i ha concedit als seus seguidors la gràcia de la “llibertat de vot” a la segona volta (com si el vot no fos lliure per definició, i més si s’exerceix amb una papereta anònima). No és el primer cop que a França i rodalies s’encenen les alarmes contra Marine Le Pen i els candidats del seu partit, però el cert és que any rere any va sumant adeptes. Només cal comparar el mapa dels resultats de diumenge passat amb el de la primera volta de fa cinc anys per adonar-se de com ha calat en l’electorat el missatge de Le Pen, tot i ser tan simplista, falaç i maniqueu, fins al punt d’haver aconseguit el favor d’un de cada cinc votants. Fins i tot antics sindicalistes i militants d’esquerra de tota la vida s’han sumat a les files del Front Nacional. Davant aquest fet, però, els contendents polítics segueixen amb l’estratègia de penjar-li la llufa del papu, a veure si la gent s’espanta i vota altres opcions (Macron, en aquest cas), encara que també ho hagi de fer amb el nas tapat. Si continua aquesta tendència, no costa gaire imaginar que arribarà un moment que la llufa no farà el fet i Le Pen podrà finalment decorar al seu gust les estances del palau presidencial i, de passada, canviar la fesomia de tot el país. Potser caldrà que passi això perquè la resta de partits faci autocrítica d’una vegada; admeti que el Front Nacional creix no tant pels seus encerts sinó pels demèrits dels adversaris; i que els ciutadans no són estúpids, sinó que voten en funció de les alternatives que tenen. I d’algunes ja n’estan més que farts.