Quina decepció més profunda veure com la política és el reflex de les misèries humanes. Com dins i fora del nostre país sembla que tot s’hi val i que la talla dels líders és cada vegada més baixa moralment. Els resultats de les eleccions franceses, la primera volta, evidencien la desfeta del sistema clàssic i el ressorgiment de nous productes a cavall entre el populisme i la mediatització de l’establishment però amb una gran indefinició d’idees i el recurs freqüentat de les mentides. A Espa-nya la corrupció sembla que no té fi i cada cop toca a càrrecs més elevats dels governs. Quina vergonya i quina poca dignitat aquests dirigents que mirem a l’altre costat i sense dimitir ni tan sols avergonyir-se dels seus actes impurs. Com volen que els votants estiguin motivats i il·lusionats? La sensació és d’engany permanent i que la política serveix, en molts casos, per enriquir-se personalment. A casa nostra continua la vella pràctica de fer partits seguint les enemistats personals, per sobre d’ideologia i projecte, prenent novament força. Aliances impossibles per l’antagonisme de les seves ideologies. Una pràctica i costum no exclusiu d’un sector, sinó recurrent per uns i altres. L’elector necessita líders però també equips, projectes i idees per al seu país. La il·lusió només es pot recuperar amb el treball, l’esforç i l’honestedat. Tenint en compte el que succeeix, no és estrany que en molts llocs guanyin Trumps, Le Pens o fins i tot que el Regne Unit voti un Brexit. Els electors decebuts no creuen en les bones paraules de promeses incomplertes i busquen sacsejar a fons, per allò de trencar-ho tot i buscar la regeneració.