Cínics

Si jo fos una gran empresa i volgués fusionar-me amb una altra, de ben segur que un dels problemes que tindria seria el de gestionar el gran nombre d’acomiadaments que malauradament la reestructuració comportaria. Si jo fos un petit o mitjà empresari que ha sobreviscut a la crisi i veiés com passada la tempesta comença a ser hora de redreçar els beneficis, potser m’adonaria de la importància de reduir despeses de personal. Moltes empreses, quan veuen que el pes del personal és feixuc miren de deixar anar llast incentivant –per grat o per força– les prejubilacions o les baixes voluntàries (en això, el mal ambient laboral hi ajuda força.) Però és clar, què fas quan et sobra gent i fer-la fora et costa –massa– diners? No hi ha com tenir un govern amatent, sempre disposat a donar resposta a les necessitats dels seus valedors, i d’aquí surt una reforma laboral que de ben segur ajuda determinats empresaris que ja fa dies que miren de trobar la manera d’abaratir els acomiadaments perquè l’operació no malmeti el compte de resultats. I així anem, retallant els drets dels treballadors i llimant allò que tants anys ha costat d’incloure en una societat mal anomenada del benestar i que a hores d’ara només aspira a ser de subsistència. Amb l’eufemisme de la flexibilització del mercat laboral el que fa el Govern és retallar drets i fer-nos creure que pensa en la gent quan als pares els dona un dia més de permís de paternitat i a les mares quatre setmanes més de baixa. Després ens estranyem que es vagi doblant el pressupost de pensions de solidaritat. Jo d’això, en dic cinisme.