Dins la tendència encaminada a consolidar la precarietat del marc laboral que s’ha instal·lat els darrers anys de frontera cap avall (i a la qual sembla que també s’hi vol afegir Andorra), de tant en tant se senten veus d’economistes i d’empresaris reivindicant que la revisió anual dels salaris s’hauria de fer en funció de la productivitat de l’empresa i no de l’índex de preus al consum, com fins ara. La raó per fer aquest canvi ningú no l’explica. Com a molt es justifica dient que el sistema actual ja no té sentit, però tampoc no es diu per què seria millor el que ells proposen. El darrer a invocar la necessitat d’aquest canvi ha estat Joaquim Gay de Montellà, el president de la patronal catalana, Foment del Treball, just l’endemà (casualitats de la vida) que els sindicats demanessin en la diada de l’1 de Maig que hi hagi un augment generalitzat dels salaris, atès que els discursos oficials no paren d’afirmar que el pitjor ja ha passat i que estem encetant una clara recuperació de l’economia. En lloc d’anar repetint la cantarella fins que sembli una veritat incontestable i acabi convertida en proposta de llei, estaria bé que algú expliqués d’una vegada com es calcula la productivitat d’un metge, o d’un conserge, o d’un bomber, o dels operaris d’una cadena de muntatge, la feina dels quals està absolutament condicionada pel procés d’automatització de la pròpia cadena. Potser el que tenen al cap els defensors d’aquest canvi és un treballador i un model d’empresa com els que parodiava Charles Chaplin a Temps moderns; una pel·lícula, d’altra banda, l’argument de la qual torna a ser tristament actual en molts aspectes.