Ja està, de moment. Respirin, mesdames, monsieurs. El cordó sanitari –i quina expressió tan precisa com incòmoda és aquesta!– ha funcionat una vegada més i, fins a nova ordre, no hi haurà una Coprincesa a l’Elisi. A l’espera de veure a qui han escollit els nostres conciutadans amb dret a vot (que no seria bonic tenir la possibilitat d’escollir Copríncep, ni que sigui un cop a la vida?) hom podrà entretenir-se unes setmanes amb les anàlisis i les valoracions que en faran els soi-disant experts. I sobretot, podrem valorar quines són les subtileses del sistema electoral francès (jo no en diria gal, terme que entusiasma els nostres periodistes, perquè em fa pensar en Vercingetòrix i en la batalla d’Alèsia). Passa que a la vida no tenim, generalment, la possibiltat de tenir una segona volta, amb la qual, fins a cert punt, pots alterar el destí. El sistema de votació directa és més impulsiu i més visceral. Votes i alea jacta est. Tires per aquí i no tires per allà. Fas o no fas. Votes X i a X votes, sense marge per a la correcció posterior, més enllà de la perspectiva d’una hipotètica revàlida que es produirà en quatre anys. Cert és que el sistema de la segona volta té com a efecte secundari la polarització, la tensió de les costures socials, el blanc i negre i la consagració de la cosa binària. Però la segona volta et permet fer pam-i-pipa a la història, evitar que una decisió presa tingui una conseqüència immediata i la possibilitat, al cap de quinze dies, de repensar-t’ho, matisar-ho o, simplement, d’optar pel mal menor.