Durant uns anys he cregut que una de les millors inversions (una desinversió, més aviat) que es va fer en aquest país va ser deixar de participar en la comèdia eurovisiva. La broma costava molts diners i la rendibilitat, a l’hora de la veritat, era escassa, per no dir nul·la: moltes expectatives i il·lusions i en acabat, re de re. Per quedar-nos a la fase eliminatòria potser no calia tant d’esforç. Sospito que el procés de desafecció era paral·lel al de la meva desconnexió emocional amb el festival, amb el qual vaig trencar definitivament quan el gran Battiato (l’any 1984, amb Alice) no va guanyar. Quan era petit era una cerimònia social, un experiment democràtic en el gris tardofranquisme, que molts anys després, va acabar degenerant en una confusa demostració kitsch, una desfilada de mal gust liderada per les repúbliques post soviètiques, amb una estètica de nou-ric. Però he de reconèixer que en l’època de Twitter, Eurovisió està adquirint una dimensió nova. No ha abandonat del tot aquesta dimensió friquista, però potser n’és conscient i s’hi ha acomodat. Entre la legió de seguidors hi ha d’haver de tot: els legítimament interessats pel vessant diguem-ne musical, tot i que sospito que la immensa majoria s’ho prenen més aviat a conya. El veritable festival es produeix per circuits paral·lels, per grups de WhatsApp, amb competicions a veure qui es despenja abans amb el tuit més àcid i enginyós. És, potser, el signe dels temps: contra el discurs oficial, contra el corrent principal, la microdefensa dels que abans no tenien prou veu com per ser escoltats.