Quan et demanen si t’agradaria viure una vida de pel·lícula, el que menys t’imagines abans de respondre innocentment que sí és que allò que viuràs serà amb tota probabilitat una producció de sèrie B i que el teu paper no serà el protagonista, sinó que et tocarà fer de figurant, i sense cap línia de diàleg per lluir-te. Si fa no fa, és la sensació que et queda després del ciberatac del cap de setmana passat quan veus que, ja d’entrada, els mitjans no es posen d’acord sobre quants països i empreses han estat afectats (en Marc Ballestà s’hi referia al Foc i lloc de dimarts i parlava de més de 150 països, però per a alguns mitjans no arriba al centenar mentre que d’altres parlen de 200), i que, a més, ni tan sols se sap d’on són els pirates informàtics que han muntat el sarau: primer es va dir que era cosa dels russos; els russos van respondre que era cosa de la CIA; i ara diuen que la malifeta l’han perpetrat a Corea del Nord, que per alguna cosa s’ha guanyat el dret a ser l’equivalent actual al món mundial d’Spectre (sigles d’SPecial Executive for Counter-intelligence, Terrorism, Revenge and Extortion, la malvada organització que ha de combatre James Bond). I el gir de guió definitiu arriba quan t’assabentes que la conxorxa la va desmuntar un anglès de 22 anys (un becari!?) des de casa seva mitjançant el sofisticat procediment de comprar per 11 dòlars el domini on sembla que es connectaven les transaccions de dades generades pel virus. Tot plegat recorda tant una paròdia de La jungla 4.0 que si mai torna a passar recomanaria als afectats que truquin primer de tot a Bruce Willis, que té la mà trencada en aquesta mena d’afers.