Molt sovint quan hi ha nous nomenaments en l’administració pública em pregunto si s’hauran fet sobre la base d’un projecte o per la necessitat de tapar un forat i la mala impressió que fa tenir-lo. Com que no ens ho expliquen tendeixo a pensar que s’ha fet, en la majoria dels casos, per tenir contents uns quants, omplir un buit i qui dia passa any empeny. Ens parlen de reestructuracions d’àrees de treball, però no ens especifiquen quines són i tot acaba amb el nom de la persona que s’haurà acabat designant. Són remodelacions fetes a la cúpula i, així, ens trobem que en departaments enquistats de fa temps es cau en l’error que la persona designada no pot fer altra cosa que ostentar un càrrec però sense marge de maniobra. Tot plegat ens condueix a un càrrec purament nominatiu, amb l’únic –o principal– objectiu de desfer la mala imatge que dona no tenir una persona encarregada de l’àmbit en qüestió, és a dir, es tracta d’omplir el forat que deia abans, o en el pitjor dels casos d’inventar-se àrees per col·locar persones. Ho vam veure en el repartiment de carteres ministerials quan Martí es dedicava a crear ministeris a mida de persones i parròquies per no tenir ningú enfadat; o en el nou ministeri de Saboya que sabem que en tindrà un, però no sabem què farà, i també ho veiem en les segones i terceres corones dels ministeris, com poden ser les direccions o coordinacions. La màxima sembla ser: primer, el nom de la persona; segon, el càrrec, i tercer, si s’escau, ja l’omplirem de contingut. El que ens hauríem de preguntar tots plegats és què preferim, si definir projectes o nomenar persones.