L’altre dia vaig passar una estoneta pel rodatge de la sèrie Félix, parida pel geni del Cesc Gay i servida per un Leonardo Sbaraglia que, sospito, farà el paper de la seva vida, perquè tot gira al voltant del seu personatge, un individu aparentment fràgil però impulsat per una fèrria missió: recuperar, al preu que sigui, l’amor de la seva vida, malgrat els perills i els impediments, de tota mena, que s’interposen en la seva sagrada missió. Els decorats singulars de l’hotel Pyrénées semblaven, per un moment, haver-se transformat en el Rick’s Cafe de Casablanca. Sempre m’ha fascinat la precisió de la maquinària cinematogràfica, aquesta coreografia lentíssima que sembla que no avança gens però que, no obstant això, escena a escena, seqüència a seqüència, creix i acaba construint una obra sòlida i perdurable. Ara, aquest petit exèrcit de tècnics i artistes ha plegat trastos i ha deixat Andorra per passar un parell de mesos rodant interiors a Barcelona. No dubto que, quan l’estrenin, se’n parlarà, i força, perquè és la primera vegada que Andorra esdevé un escenari tan privilegiat per a un producte de ficció audiovisual. Naturalment, el resultat final potser no agradarà a tothom i aquest serà també un dels seus mèrits: el pitjor que pot passar a un projecte de creació és que passi desapercebut i que quedi esmorteït per la indiferència. Segur que amb Félix no passarà, perquè està fet amb l’estómac, amb el cap i amb el cor. L’esperaríem amb candeletes si no fos que, avui, ningú no té candeletes al calaix per esperar res. Deixem-ho amb ànsia, va: l’esperem amb ànsia, millor.