Falsos Innocents

Ja ho diuen, que tothom explica el mercat segons li va, però d’aquí a tergiversar la realitat per acomodar l’esperit a la pròpia conveniència, hi va més d’un pas. Em sorprèn la capacitat d’algunes persones d’obviar tot allò que els hauria de fer plantejar que potser en tot el que els passa potser sí que hi tenen una part de responsabilitat. I no parlo només a nivell personal. Quantes vegades en política no hem vist com la culpa sempre, sempre, sempre és dels altres? Quan algú es comporta de manera poc apropiada, quan no s’assumeixen les pròpies responsabilitats, ni els deures adquirits perquè, en el seu imaginari, l’altra part va començar primer i –sigui cert o no, ben poc importa– això justifica qualsevol acció a posteriori. Davant la vida, tots ens hem trobat en situacions que no sempre hem sabut resoldre de la millor manera. Els sentiments, de vegades contradictoris, el curt ter­mini, la pressió social... quantes vegades, amb el temps t’adones que en aquell moment et vas equivocar –amb tota la bona fe, però et vas equivocar?– A mi em passa. M’equivoco. M’equivoco molt. Quan m’adono –o em fan adonar, que per això està la gent que t’estima, i no per fer-te la gara-gara– encara que no m’agradi, hi penso. I de vegades, molt fluixet, els dono la raó. I miro d’entendre per què m’he equivocat per no haver-hi de tornar a passar. Però es veu que això tant de sentit comú no és pas el més habitual. Encara hi ha massa gent que quan s’equivoca s’empara en el tu més, o en el jo no me’n recordo per continuar fent la seva, ben amagadet en un paper de víctima fet a mida i de cartró pedra.