Llegeixo una entrevista amb la psiquiatra Siri Hustvedt, professora de la universitat Cornell (EUA), on diu: “Tots els humans tendim a utilitzar i posar etiquetes; la lluita pel poder del discurs és la que duem a terme per imposar les etiquetes que la majoria farà servir: qui imposa les seves, mana.” Si aquesta afirmació és encertada, aleshores, aplicada a atemptats com el que dissabte va tornar a tenyir de dol la ciutat de Londres, hauríem de concloure que la resposta habitual dels governs europeus a aquest fenomen de terrorisme fanàtic no és la més adient, perquè en actuar de fet com si es tractés de fer front a l’amenaça d’una banda armada estem assumint les etiquetes que volen imposar els terroristes, amb el consegüent augment de la sensació de por col·lectiva i la restricció de llibertats en nom d’una seguretat que mai no assolirem, perquè, per molt que es controlin les xarxes de captació i adoctrinament, és impossible preveure quin dels teus conciutadans acabarà agafant un cotxe i atropellant la primera aglomeració humana que es trobi pel davant. Tot i admetre la complexitat del problema, cada cop sembla més clar que no es pot resoldre amb els mètodes policials que s’aplicarien a qualsevol altra activitat criminal, sinó que, a banda d’incrementar en la mida del possible les tasques de prevenció, cal alhora rebatre les etiquetes que intenta imposar el terrorisme i guanyar la partida també en el terreny de la informació (i de la propaganda, si es vol), a més d’establir estratègies de col·laboració amb bona part dels països musulmans que ara mirem amb desconfiança malgrat que també són víctimes del mateix malson.