Narcisistes esclaus

Moltes vegades vivim envoltats de persones que creuen que el món gira –fins aquí bé– però que ho fa al seu voltant, això ja no és tan normal. Egòlatres convençuts, narcisistes sense remei que no veuen més enllà del radi de la seva vista i que viuen un culte excessiu a si mateixos. Companys de feina, per posar algun exemple amb el qual segur que us sentireu identificats, que són sempre els més treballadors i brillants i que mai s’equivoquen, o un entorn ple de víctimes del sistema que consideren més fàcil culpar els altres dels seus errors o indecisions que pren­dre la iniciativa del seu propi camí. L’egoisme està instal·lat en cadascú de nosaltres, sense excepció, però som lliures d’exercitar-lo o no. L’empatia –tan de moda– és la capacitat que tenim de posar-nos al lloc dels altres. Saber què pot portar les persones a actuar com actuen, quines són les seves mancances, les seves necessitats i, evidentment, les seves pors. Les persones amb sensibilitat social estan preocupades pels problemes dels altres, els seus sentiments, el seu benestar. El mite Narcís, l’home enamorat de la seva pròpia imatge que no podia deixar de mirar-se al reflex de l’aigua i que va acabar morint ofegat, és una bona metàfora del que ens envolta. Si no deixem de centrar-nos en nosaltres no podrem veure els altres i ens perdrem un munt de matisos. No podem viure aïllats de l’entorn convençuts que tots s’equivoquen i ens ataquen. Formem part d’estructures superiors i és nostra la responsabilitat d’encaixar-hi i de posar-hi el nostre gra de sorra. Si no, podem ser com el pobre Narcís: esclaus de la nostra pròpia mesquinesa.