No vivim en un Estat feudal de supremacia d’uns sobre els altres. No hi ha cavallers i súbdits. Ni savis i ignorants. Ho dic perquè no crec que tothom ho tingui clar, si observem els comportaments de molts personatges públics. Actituds de cacic pròpies d’altres èpoques, quan la ignorància i el poc accés a la informació del poble feien fàcil la política de no explicar res, avui no tenen sentit. En una època en què opinar és més fàcil que mai, pensar que podem viure en l’engany és subestimar-nos molt. Cert és que abunden teories i subteories poc fonamentades sobre tot tipus de temes que de vegades confonen més que cap altra cosa, però en un entorn sobreinformat hi ha de tot, fins i tot confusió. Entre els que es creuen amb dret a tot destacaria la prepotència, ignorància i mentida de la qual fan abús alguns personatges. Els líders són els que més contundentment han d’evitar aquests recursos fàcils. Molt sovint, dins i fora del nostre país, veiem mostres d’aquesta manera de fer. Rodes de premsa sense dret a preguntes, o a través d’una pantalla de plasma per evitar el contacte directe, declaracions encotillades i poc verídiques de fets, comunicats prepactats amb un mitjà proper. Tot perquè arribi únicament el que volem dir sense tenir en compte que la imatge que es projecta evidencia debilitat, por i poca confiança. No ser fidels a la veritat quan gestionem una crisi és la pitjor decisió; afrontar els errors i actuar amb determinació, la millor de les solucions. En temps convulsos com els que vivim potser no és fàcil, però segur que és més productiu –per allò de la reputació– ser sincers que instal·lar-nos al regne de les falses aparences.