El futbol és un element molt present a la nostra societat i com a tal, un reflex força fidedigne de com funciona, pel bo i pel dolent. Aquests dies hem pogut copsar una vegada més i per duplicat el pobre, per no dir paupèrrim, nivell de compromís i ètica d’una gran majoria dels mitjans informatius espanyols. El fet detonant ha estat la denúncia que la fiscalia general de l’Estat ha presentat contra Cristiano Ronaldo per, presumptament, defraudar 14,7 milions d’euros a Hisenda. Fins aquí tot normal, no és el primer contribuent, ni el primer esportista, ni el primer futbolista, a qui la hisenda pública denuncia per frau. L’assumpte ha esdevingut anormal quan l’endemà ens assabentem que el Reial Madrid, el club on juga i el paga, a més de defensar la seva innocència, va cursar instruccions als mitjans afins perquè a les imatges que il·lustressin la notícia Cristiano no aparegués lluint la samarreta de l’equip. I així ha estat –amb alguna excepció– fins i tot a L’Equipe. Durant un parell de dies ha semblat talment com si Ronaldo només jugui amb Portugal. La segona lliçó d’ètica és el tracte que li han donat periodistes, tertulians i altres especies del bestiari opinador de les espanyes. Un tracte de guant blanc –mai més ben dit–. Res a veure amb el acoso y derribo a què va ser sotmès Leo Messi quan el van encausar. Barbaritats i animalades a dojo, encapçalades per la mateixa fiscalia de l’Estat, que el va titllar de capo d’una família mafiosa. Potser només és futbol, però alguna cos fa olor de podrit quan alguns fan i desfan impunement i la societat ho accepta amb aparent normalitat.