Si Amancio Ortega i altres grans empresaris d’èxit desenvolupessin el seu model de negoci a casa seva, si les fàbriques deslocalitzades paguessin un salari just als seus empleats i aquests treballessin en condicions, si les lleis del seu país fessin cotitzar aquests grans empresaris com toca, en lloc de donar-los els subterfugis necessaris per poder restar sempre, aleshores, segurament no caldria cap ànima filantròpica que donés generosa –que no gratuïta– els diners necessaris perquè la sanitat pública pogués donar el servei que es mereixen, en aquest cas, els espanyols. I dic generosa però no gratuïta, perquè òbviament aquestes donacions són d’entrada una inversió –legítima– en la imatge d’Inditex, però també perquè la lletra petita ni tan sols garanteix que aquestes inversions realment suposin un fet diferencial per als malalts, com malauradament passa. Òbviament tothom és lliure de fer amb els seus diners el que vulgui. I el gest de cedir part dels beneficis que ha estalviat amb enginyeria financera dels seus impostos a la sanitat del seu país és un gest bonic –es podria haver comprat un iot–. Però el que és legal també hauria de ser just. Que molta gent vagi un pas més enllà i no es quedi a la superfície és una espurna d’esperança en una societat que massa sovint s’empassa l’ham de pensar que si no fos per aquestes persones els malalts no rebrien l’atenció que necessiten. Oblidem massa sovint que precisament és per culpa d’aquestes persones i sobretot de les lleis que les emparen que la sanitat no té els recursos que necessita. Que no t’enganyin: legal sí, just també.