Després de la seva misteriosa visita a Andorra el 1788, Francisco de Zamora, espia famós i jutge de l’audiència, va estar insistint a mossèn Anton Puig, l’autor del Politar Andorrà, perquè li enviés una pell d’os, com a souvenir de la seva estada a les Valls. Pensava, sens dubte, que un trofeu de plantígrad li donaria un plus de prestigi. El pobre mossèn, llavors retirat al Pallars, no sabia quina excusa més oposar a les exigències epistolars de Zamora, cada vegada més insolents. Que si no n’havien vist, que si al Pallars aquell any només havien abatut un primal, un ossall petit, indigne de ser obsequiat a una tan alta autoritat. En el fons, estava clar que li anava donant allargues per no veure’s obligat a cedir a les pretensions del jutge. Què hauria explicat, mossèn Puig, del desgraciat episodi del malaguanyat Torb, abatut en aplicació estricta de la llei de fugues? No cal fer més sang del cas, perquè el cas, sigui quina sigui la versió que acceptem com a bona, és lamentable, una feta que ens hauria d’avergonyir a tots. No cal ser un furibund militant animalista per entendre que el temps dels tancats i les gàbies s’hauria d’haver acabat. Que no tot és acceptable amb l’excusa de la pedagogia de la natura, perquè al final s’acaben pervertint els objectius inicials. Oh, és que això és Andorra, diran alguns, i el país és així, i no s’hi pot fer res perquè es porta al codi genètic, i a qui li piqui, que es rasqui i, si no, ja sap on és la frontera. El conformisme, la gran plaga de la història de la humanitat.