Per més voltes que hi dono no li acabo de trobar què té de màgica la nit de sant Joan. Reconec que elements potencials no en falten, començant per la variada simbologia associada al foc, que dona per a interpretacions de tota mena (fins i tot màgiques), però que no veig que es tradueixin en res a cap de les manifestacions populars de les revetlles que es fan i es desfan, on les fogueres, per cert, cada cop són més escasses i estan més controlades que una barbacoa entre amics, no fos cas que després haguem de lamentar cap imprudència. I si el foc hi apareix ben domesticat, de les altres tradicions o llegendes associades a la nit que passa per ser la més màgica de l’any ja ni se sap què se n’ha fet. És cert que a alguns llocs encara es mantenen les falles (altre cop el foc), feliçment declarades patrimoni de la humanitat, però de la resta de tradicions que es feien en aquesta nit, sobretot a pagès, no en queda gairebé ningú que les mantingui, ni tampoc gaire més gent que les recordi. Com amb tantes altres celebracions populars, la nit de sant Joan ha esdevingut una ocasió més de festa grossa, amb l’únic propòsit de passar una bona estona amb la família o amb la colla. Amb tanta modernitat mal païda, ja trobem normal fer qualsevol cosa sense saber ben bé per què la fem, i és així com ens hem anat deixant pel camí bocinets de cultura ancestral que ja no trobarem ni a la Viquipèdia, ni tampoc podrem reproduir amb cap app per molt intel·ligent que sigui l’aparell que duem a la butxaca. Així les coses, l’únic element realment màgic que veig en aquesta nit és haver-me convençut que la coca de fruites no m’espatllarà l’operació biquini.