La revetlla d’aquesta nit –la més curta i el dia més gran, que diria el cantautor– té el foc com a concepte i el materialitzem amb les fogueres i les falles sota l’esguard de les bruixes, sempre amatents al moment oportú pels encanteris. Cert és que res és com abans, però som hereus de costums i tradicions que evolucionen amb el propòsit de gaudir-les i fer-les nostres: introduïm nous elements que adapten la tradició a la contemporaneïtat però sense perdre aquella espurna dels seus iniciadors. En els darrers 50 anys, la nit de Sant Joan que avui celebrem, mai ha perdut la seva essència, o almenys quan semblava que l’anava a perdre, algú s’ha encarregat d’arremangar-se i posar-hi remei. Als anys 70 del segle passat, gràcies al Cercle de les Arts i les Lletres, la foguera d’Engolasters esdevenia màgica per ella mateixa, per l’indret, per la llegenda. A finals dels anys 80 un grup de joves –quatre arreplegats, els deien– va recuperar la cremada de falles a Andorra la Vella. Als anys 90, la deriva que agafava el país i les institucions prohibint fogueres o desplaçant-les de les places –el creixement urbanístic i demogràfic sembla que hi obligaven– va portar a la creació de la Comissió de Focs de Sant Joan, gran dinamitzadora de la festa del foc amb tots els seus elements arreu del país. I quan a finals del segle XX mostrava símptomes d’esgotament, un actiu Centre de la Cultura Catalana va injectar-li nou entusiasme. I els darrers anys els fallaires han agafat el protagonisme de la nit del foc, perquè ho viuen amb intensitat, perquè se senten hereus d’alguna cosa, continuadors d’una tradició ancestral que fa 30 anys que van recuperar.