He llegit aquesta setmana que el papa Francesc ha proposat excomunicar els polítics corruptes.
Vull suposar que Sa Santedat pensa i creu fermament que una mesura d’aquestes característiques serviria per frenar la corrupció, si més no en el món catòlic. Certament, si fos així ja hi tindríem molt de guanyat. I no és del tot escabellat creure que, si una vegada aplicada la mesura, fos efectiva, les altres grans religions del planeta implementessin una mesura similar.
Ai las!, la realitat, sempre tossuda ella, ens diu que aquesta és una idea del tot fallida.
Si estiguéssim en l’antic règim, quan no hi havia separació de poders entre església i Estat –ara n’hi ha, malgrat que en certs casos pugui semblar el contrari– no els dic pas que no ho fos. Espanya, no cal anar més lluny, és la mostra fefaent de la inutilitat de la idea papal.
Estar governada per un partit de dretes, més catòlic, apostòlic i romà que ningú; de missa diària i amb una forta presència de l’Opus, no ha estat cap mena d’obstacle perquè la corrupció tingui barra lliure, fent estralls entre els membres del partit arreu de l’Estat amb transversalitat i traïdoria. Com tampoc se n’ha escapat a Catalunya la desapareguda i catòlica Convergència i Unió. Vaja, que si el papa Francesc vol contribuir a lluitar de veritat contra aquesta pandèmia, més enllà de les fronteres de casa seva; s’haurà d’empescar alguna mesura més contundent que l’excomunió, perquè la temptació de caure en la corrupció quedi només en això, una temptació!