Sense arguments

M’adono que hi ha dues menes de persones: les que miren de conviure amb el sistema –i el justifiquen– i les que creuen que hi ha –o hi hauria d’haver– maneres millors de gestionar-nos. En un costat, els que miren de minimitzar l’impacte de la mort de l’os a Naturlandia i busquen solucions imaginatives per tirar el projecte endavant després de tota la inversió que s’ha fet. De l’altra, els que veuen com aquesta és una oportunitat per tancar un projecte que ha fet llufa i deixar de perdre diners. El mateix passa quan discuteixes sobre les diferències entre justícia i legalitat. Per als primers, si és legal és correcte. Per als segons, les lleis, a més de legals haurien de ser justes, i no sempre passa. I així anem, debatent-nos entre els que creuen que un cònsol pot treballar al seu despatx perquè és legal, i els que opinen que –digui el que digui la llei– això no està bé. Els que defensen que si el càrrec està lligat a la persona és la persona qui n’ha de disposar, i els que estan convençuts que cal canviar la llei per afavorir els partits.

Els que defensen que les transferències s’han de repartir d’acord amb uns o altres criteris, i els que ens animen a trencar l’estat parroquial i endreçar d’una vegada el país des d’una perspectiva nacional i unitària.

I és clar, no ens posem d’acord. Ni ens hi posarem. Perquè a més de les diferències legítimes de criteris, que sovint ens situen a una banda o altra de la barrera ideològica, en molts d’aquests casos se sumen els interessos personals i professionals, i és clar, contra aquests no tenim mai prou arguments –ni els tindrem.