L’altre dia vaig anar amb els companys a veure el museu Thyssen. Tenia una prevenció una mica absurda sobre el nombre d’obres exposades, quan alguna vegada he anat al Louvre només per veure un quadre (el fabulós retrat de Charles Mouton que va pintar François de Troy). Trobo que la quantitat és perfecta, ideal. Estimula i no embafa, que és el pitjor que li pot passar a un museu. I sobre la col·lecció, de tot, com a la vinya del Senyor. Així com en la música la que de debò m’agrada és la que tocaria (si pogués) amb un grup o una orquestra, amb les pintures el criteri és que les que m’agraden de debò són les que m’enduria a casa sense dubtar-ho (i eren la majoria, cosa que no sempre passa). La museografia, perfecta. Em va agradar la línia que marca la distància prudencial: pobre de tu que la superis, malgrat que als prèsbites i miops necessitem acostar-nos una mica més del compte per poder apreciar-ne els detalls. És natural que, si la superes, et miri amb suspicàcia el vigilant. I el que més em va agradar?
El pinball autèntic que va inspirar la gran obra de Charles Bell, Thunder Smash.
Si l’emoció és la condició essencial de l’art, reconec que en veure aquella vetusta –ara és vintage– màquina de petacos, com en dèiem, em va recórrer un calfred proustià.
Tantes hores passades al cafè de cal Gaspar o a ca l’Espanya, havent dinat i abans de tornar cap a classe, mirant de guanyar partides i de no provocar el fatídic tilt, la metàfora perfecta de la vida.
Enhorabona.