Com més s’apropa el moment de fer vacances més sovint ho sents a dir: “Em cal desconnectar uns dies.” Quan no ens passàvem la vida enganxats a una pantalla, solíem emprar un argot més meteorològic, amb expressions com “canviar d’aires” o “escampar la boira”; però ara hem esdevingut un mer perifèric de les andròmines digitals que ens envolten i no veiem arribar el moment de recuperar la nostra condició humana en tota la seva plenitud i misèria. I fas plans per poder tornar a gaudir, ni que sigui durant un curt període, de l’enyorada sensació de no voler saber res de res, de no estar pendent a tota hora d’esdeveniments cabdals per a la humanitat com ara la darrera piulada del famós de torn o si el teu equip fitxarà aquell davanter que ha de marcar les diferències, si més no al compte corrent del club. Però no cal escarrassar-s’hi, perquè, indefectiblement, al darrer moment algú molt proper a tu i a qui no vols decebre posarà veu de persona assenyada i pronunciarà la sentència fatal: “No t’endús el mòbil?” I comences a raonar que si el portes només per si hi ha cap emergència tampoc no passa res, que després ves a saber a qui li agafa per fer vaga i et quedes penjat allà on siguis. Això si no succeeix res pitjor que no et vols ni imaginar, i et trobes sense poder comunicar amb ningú que et doni un cop de mà. De manera que te’l fiques a la butxaca i just en aquell mateix moment te n’adones que ja has begut oli i que enguany tampoc no desconnectaràs ni un sol minut, si no és que tens la sort que hi hagi una conxorxa mundial de hackers per provocar una apagada digital a escala planetària que ens retorni la pau durant uns dies.