Retrobar-te amb les amigues de l’escola ja les té aquestes coses. Després de posar-nos al dia, de recomanar-nos llibres i confessar que som més grans i més sàvies, arriba certa melangia per un món perdut. Se n’ha parlat molt de l’Andorra idíl·lica –o no– dels seixanta i setanta. Del creixement exponencial, de la construcció improvisada, de l’arribada massiva dels turistes del Duralex, de les flamenques als aparadors i els garrafons de licor que encara avui pots trobar a les voreres del Pas de la Casa. De les escales mecàniques i els caramels de menta del Prixunic, de la plaça de braus i del Llunapark. La memòria avança i el temps del record també. Ara comença la nostàlgia pels vuitanta. Si més no, per a tots aquells per a qui la majoria de coses ja fa més de 25 anys que han quedat enrere. Un exercici de memòria que de vegades t’obliga a buscar l’ajut dels més detallistes, que et recorden el nom d’aquella granja on berenaves els dissabtes amb les amigues i que ara està ocupada per material esportiu al bell mig del rovell de l’ou. O del Meu Jardí, i les creps de l’Anibal, del Vitamina, del Carrer o els sanfranciscos del Pacha a la plaça Guillemó. Punts d’encontre d’un jovent que avui es concentra a la sortida d’Illa Carlemany i que fa trenta anys menjava pipes a la plaça del Poble i muntava festes els diumenges a la tarda on sonaven Europe i Communards. Muta el paisatge exterior i amb ell desapareixen els referents d’una Andorra que creix, es distorsiona, evoluciona i canvia, diferent per a cada generació. Fet i fet, enrere queda mitja vida.