A Catalunya es vol implantar a partir del curs vinent un pla per “fomentar les vocacions científiques i tecnològiques”, especialment entre les noies, perquè han detectat que no hi haurà prou llicenciats per assumir la demanda de feina dels propers anys en aquests àmbits. El que no garanteix ningú és que aquells que vegin florir en el seu interior una ferma vocació científica acabin trobant feina, tot i el suposat dèficit de mà d’obra qualificada. De fet, no és del tot cert que no hi hagi prou llicenciats en carreres científiques i tecnològiques, el que passa és que una bona part són a l’estranger: han marxat perquè a Catalunya (que passa per ser pionera en recerca i en la indústria més avançada) no hi ha prou recursos per finançar els projectes d’investigació que volen fer, o perquè els sous que els ofereixen són una misèria comparats amb el que guanyen a les empreses estrangeres. El pla, però, tampoc no incideix en l’aspecte econòmic; es tracta que tinguis vocació, i després ja et buscaràs la vida com puguis. Mentrestant, els estudis d’humanitats segueixen a la intempèrie. Sembla que a les autoritats educatives els preocupa només que hi hagi prou tècnics, encara que humanament tinguin una formació més aviat justeta. Un error que, a més, és especialment desconcertant avui dia, quan la vella distinció entre ciències i lletres tampoc no té gaire sentit amb el munt de noves titulacions que han florit com bolets. Potser seria convenient que en lloc d’empènyer els estudiants cap a una determinada vocació les universitats pensessin abans si s’han de limitar a formar treballadors qualificats o si la seva funció consisteix en quelcom més.