Andorra evoluciona i ho fa amb l’accelerador trepitjat a fons i sense mirar pel retrovisor. Un país de costums, envoltat de muntanyes i durant segles aïllat ha entrat en l’huracà de la transformació de vegades volguda, de vegades empesa per les circumstàncies. Fa uns anys, no gaires, no hauríem imaginat una Andorra amb IRPF, encara que sigui el més baix d’Europa, ningú s’atrevia a mencionar la paraula impostos, i menys els polítics en campanyes electorals, sabedors que impostos i perdre vots anaven units. La teoria de qui més té més paga no era benvinguda al país dels Pirineus i l’aposta per una imposició indirecta que tingués més impacte en el turisme que en els nacionals, la més seguida. Ningú imaginava tampoc que tipificaríem el delicte fiscal, vaja, l’evasió de diners de la qual hem estat receptors durant dècades, com ho ha estat també Suïssa, entre altres, i molt menys que signaríem els acords d’intercanvi automàtic d’informació fiscal de l’OCDE posant fi a l’intocable secret bancari. Però ho hem fet i el canvi continua i no sabem on ens portarà. Les normes de joc, allò que els anglesos diuen el level playing field, han canviat i ho han fet per a tots i no hi ha lloc per a l’economia off shore, almenys sobre el paper. Els polítics andorrans han hagut de canviar de programa i de rumb i explicar als electors uns canvis que afectaven la seva butxaca però també l’economia del país. Sempre m’han explicat que les diferències ideològiques dels partits a Andorra són més diluïdes que en altres països i que certes polítiques en lloc de seguir un ideal ho fan a una classe. Quan la classe ho accepta tots s’alineen en el mateix rumb amb petites diferències, però en la mateixa línia i sentit.