Regust de Xostakóvitx

Ja ho sé que el que es porta avui és la fusió, i que hi ha grandíssims artistes que trenquen motllos en el món del rap, de l’electrònica i el flamenc. I que fer segons quines distincions amb els temps que corren es fa perillós als revolts, però no puc evitar-ho. Trobo a faltar més concerts d’aquells que no permeten fer altres coses quan hi ets, perquè la música et deixa garratibat a la butaca. Recordo ara fa uns anys, abans que es reformés el Centre de Congressos d’Andorra la Vella, un quartet de violoncels encapçalat per Lluís Claret amb un programa dedicat en exclusiva a Xostakóvitx. No sé si em fa somriure més el record d’aquell magnífic recital o la cara d’espant d’alguns senyors esparverats a la sortida després de la primera experiència amb en Dimitri. Sé que no és fàcil programar. A les dificultats pressupostàries se sumen aquells paràmetres que mesuren l’èxit d’un festival i que passen sobretot pel nombre de localitats venudes i l’aforament complet de la sala. I això, sempre és més fàcil amb els Manel que amb Xostakóvitx, sense desmerèixer cap dels dos. Passa el mateix amb el teatre, amb les exposicions i amb les propostes que ens arriben de fora. Ens endinyen caramels de souvenir, propostes teatrals que no tenen més ham que els actors televisius que les interpreten i concerts amb regust dels vuitanta a les festes majors. No tot és un erm, ho sé. I continua havent-hi propostes valentes que van més enllà del que és evident. Ja ho sé, soc una esnob i tinc un punt ranci, però trobo a faltar espectacles que ens facin créixer més enllà de la pura distracció sensorial.