Quarts de set del matí és l’hora perfecta: aquest moment temporal indefinit (i tan exacte!) que oscil·la entre dos i tres quarts. El sol hauria d’estar a punt de sortir: en aquesta època de l’any ho fa darrere d’un collet, al punt més baix possible en el confús horitzó de les muntanyes. Però avui encara és ben fosc: hi ha uns núvols de tempesta que han cobert el cel d’un tel gris, que la primera llum del dia no pot travessar. La gossa, tanmateix, s’espera a la porta. Té un rellotge interior d’altíssima precisió. No està gens nerviosa, perquè sap que els rituals del passeig es compleixen, encara que plogui o nevi o faci fred. Però així que sent el primer tro, les coses canvien. Li fan por. Por no: pànic, igual que els maleïts petards i els trets, per llunyans que se sentin, dels caçadors. Si hi ha trons, ella no es mou, i quan comença l’espectacle busca un refugi encara més segur sota el primer llit que troba. Plourà una estona. El radar meteorològic és potser la millor aplicació del telèfon: et connecta directament amb la natura i permet fer prediccions a la manera directa, observant la trajectòria dels núvols que porten la precipitació. Ara descarrega sobre el Pallars, ara comença a ploure cap a la banda de Castellbò, de seguida arribarà un patac d’aigua, el temut color taronja. Caurà amb força d’aquí a deu minuts: el moviment de colors no enganya. Hi ha una gotera a la xemeneia. Quan para de ploure –i de tronar– és el moment de passejar, per un món que, de tan net com ha quedat, és com si l’estrenéssim.