En un programa de cuines que no sé ni com es diu (coses del zàping) descobreixo el darrer crit en l’àmbit dels anomenats superaliments: una llavor originària del Tibet que sembla ser que té tantes propietats beneficioses per a l’organisme humà com us pugueu imaginar i unes quantes més. Com que no he aconseguit retenir el nom d’aquesta llavor miraculosa, lluny d’alegrar-me per la revelació de la panacea definitiva per gaudir de bona salut, em sento profundament marginat per no tenir-hi accés i haver de continuar menjant el mateix que els meus dissortats avantpassats, que es van passar tota la vida convençuts de les bondats del que ells entenien per dieta mediterrània (menjar de tot, sense gaires excessos tret dels dies assenyalats, i mirant d’aprofitar al màxim el que dona la terra i el que hi ha al rebost), i van morir ignorants que hi havia productes als confins remots del planeta (és curiós que no n’hi hagi cap endèmic del Pirineu o de contrades properes) que et solucionen tots els mals del cos i de l’esperit. De tota manera, hi ha un parell de preguntes que em ronden pel cap: com és que els habitants dels llocs on creixen de manera natural aquests aliments extraordinaris pateixen les mateixes malalties, si no pitjors, que nosaltres; i, en segon lloc, qui té tant d’interès a promocionar a casa nostra el seu comerç i consum, i alhora a fer-nos oblidar tot el coneixement culinari que hem atresorat curosament durant generacions. Mentre trobo la resposta, penseu si la culpa de tot plegat no serà per allò que deia Súper Ratón (aquell odiós personatge de dibuixos animats): “No olviden supervitaminarse y supermineralizarse.”