233 quilòmetres i un desnivell positiu de 20.000 metres. Són els signes identitaris de l’Eufòria, la nova proposta de l’Andorra Utra Trail. Unes xifres que fan ombra immerescuda a altres gestes com la Ronda dels Cims (170 quilòmetres i 13.500 metres de desnivell positiu), la Mític (112 km i 9.700 m+), la Marató (42,5 quilòmetres i 3.000 m+) o la Celestrail (83 km i 5.000 m+). Reconec que, per a mi, la Solidaritrail ja hauria estat tot un repte, per tant, d’entrada celebrar la victòria dels guanyadors i de retruc felicitar tots els finishers i participants. Uns guanyadors que en cada modalitat han sabut superar els altres contrincants. Uns finishers que han pogut imposar-se a les seves pròpies limitacions, i uns corredors que han sabut fer un exercici difícil i no anar més enllà del que en aquell moment el cos i la ment els ha dit. Gran saviesa, saber parar quan toca. Esperava a fer aquestes reflexions un cop enllestida la cursa, en una edició marcada pel mal temps i que, un any més, ha comptat amb el suport d’uns voluntaris sense els quals això seria una altra cosa. Quan volem sabem fer bé les coses. Tenim un espai privilegiat que hem de saber gestionar per poder treure-li el major rendiment sempre des de la sostenibilitat. I aquí entenc que el punt d’equilibri ha de ser meditat. Em queda clar també que la fúria i passió d’aquells que es fixen en qualsevol d’aquestes curses per pautar la seva activitat esportiva anual ens deixa també, als pobres mortals, la certesa que els paisatges són per a tots, encara que sigui a ritmes diferents i amb un entrepà a la motxilla.