Fa uns dies, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va fer públic que, segons un estudi elaborat al llarg de setze anys en una mostra de mig milió de persones de deu països europeus, beure tres o més tasses de cafè al dia redueix el risc de mort prematura d’un 18 per cent en els homes i d’un 8 per cent en les dones. És la mateixa OMS que a principi dels anys 90 va incloure el cafè en la llista de productes “possiblement cancerígens”, on es va estar fins a l’any passat. És cert que la ciència evoluciona i els estudis que se’n fan cada dia són més rigorosos; però també crida l’atenció comprovar que des del maig del 1997 fins al desembre del 2001 el preu internacional del cafè al mercat de Nova York va caure des dels 2,6 als 0,5 dòlars per lliura, i ara es troba si fa no fa al nivell del novembre del 1999 (uns 1,2 dòlars per lliura). És a dir, que just durant el període en què s’ha fet aquest estudi el preu ha baixat a la meitat, i alguna ment suspicaç podria malpensar que a partir d’ara és d’esperar que la cotització es recuperi de mica en mica. Ja m’ho penso, que tot plegat deu ser un d’aquests cúmuls de casualitats que passen de tant en tant, però com que no és el primer cop que l’OMS es desdiu de les seves recomanacions (el darrer cop va ser amb l’alerta sobre les carns roges), és gairebé inevitable que no vagi arrelant la sospita que molts d’aquests estudis sobre salut s’acaben fent en funció d’interessos econòmics més o menys inconfessables, la qual cosa no contribueix precisament a augmentar el prestigi d’un organisme que se suposa que hauria de marcar les pautes ètiques i científiques a les autoritats sanitàries d’arreu del món.