La seca, la meca i...
'Estriparrucs'
L’estripagecs és el model de més èxit del disseny pirinenc, juntament amb el dibuix de la roseta sexifòlia, omnipresent als salers, als collans i a les rabastes. Més enllà del seu objectiu inicial –el de protecció contra intrusos i el tancament d’obertures– l’estripagecs (o llangardaix, com se’l coneix a d’altres zones) ha esdevingut un símbol d’aquest món atàvic que se’ns està escolant a cada dia que passa. El comú d’Ordino en va plantar un al capdamunt dels sis pics més emblemàtics de la parròquia, un model basat en un dels integrants del preciós conjunt que Pere Moles va instal·lar a l’entrada de Sorteny. Bé. A dalt dels cims els humans hi hem posat de tot, en se-nyal de presència i també de domini: les cèlebres argolles de Gal·liè que tant interessaven a don Francisco de Zamora, cussols i tarters de totes les mides i alçades, vèrtex geogèsics, creus, pessebres, banderes, banderetes i banderoles. L’estripagecs del pic de l’Estanyó no hi feia cap mal, ans al contrari: era un contrapunt feliç entre la indústria rural i la natura, fins que, quan encara no feia ni un mes que s’estava allà dalt, algú es va entretenir a fotre enlaire la instal·lació. No se sap amb quines motivacions, si és que n’hi havia alguna de confessable. Pel gust de fer mal, probablement, o per algun purisme estètic absurd: si s’ha de lluitar contra les coses postisses s’haurien de començar a combatre al fons de les valls i després, quan s’hagi fet net, tirar cap amunt. Naturalment, el comú l’ha tornat a posar al seu lloc. Tantes vegades com calgui.