Les relacions entre veïns sempre són complicades. Per molt bé que vagin les coses i per molts interessos en comú que hi pugui haver, sempre hi ha un recel atàvic latent que resulta impossible d’eliminar. Encara que no hi hagi cap motiu racional per a la desconfiança, després de segles i segles de convivència és inevitable pensar que qui te l’ha de fotre és aquell que tens més a prop, de la mateixa manera que és inevitable pensar que qui t’ha de trair és aquell amb qui tens una relació d’amistat més forta. Per això no sorprèn que cada cop que apareix al Diari algun article d’opinió o alguna entrevista sobre la situació actual a Catalunya de seguida hi ha un seguit de comentaris expressant el rebuig envers una qüestió que consideren aliena a la realitat andorrana i alhora una amenaça a la sobirania i a la identitat nacionals. Tanmateix, seria un greu error, sobretot per part de les institucions, menystenir la importància de l’anomenat procés català, malgrat que possiblement l’estratègia més intel·ligent des del punt de vista polític sigui esperar a veure en què acaba tot plegat. Potser la proposta independentista quedarà en no res, o potser tindrà el suport majoritari de la població, si finalment pot expressar-se a les urnes. A hores d’ara, i si per un cop les enquestes no s’equivoquen, tant pot passar una cosa com l’altra. I tant en un cas com en l’altre tampoc no està gens clar què passarà l’endemà. Però s’equivoca, i molt, qui pensi que un eventual triomf del sí a la independència no tindrà conseqüències de tota mena per a Andorra, i, per tant, cal preveure els possibles escenaris perquè els esdeveniments no agafin tothom amb el pas canviat.