Honestedat

En plena canícula estival, el futbol espanyol ha rebut una batzacada que, no per anunciada, és menys dolorosa. La detenció i posterior inhabilitació del totpoderós i (in)tocable Ángel María Villar, amén del seu fill Gorka i els acòlits més fidels, és una càrrega de profunditat de conseqüències que van més enllà de la notícia puntualment mediàtica, com molt bé assenyalava Antonio Bigatá en el seu article (El Periódico, 23/07/17). De portes endins els mitjans d’intoxicació habituals ens vendran la moto que més afavoreixi els seus interessos. Res de nou, ja ha passat en altres escàndols que han sacsejat el món de l’esport a l’Estat espa-nyol. Al seu successor li ha faltat temps per declarar que: “El fútbol español está formado por gente que se dedica a él con tanto ahínco como profesionalidad, son gente capaz, entregada y extraordinariamente honesta.” Fronteres enllà, el panorama és diferent. El FIFA-Gate i altres corrupcions han sensibilitzat governs i institucions. El futbol-espectacle ja no és cap coartada perquè uns quants espavilats creguin que tenen patent de cors per actuar impunement. De fet, el passat dia 26 Villar “va presentar” la seva dimissió com a vicepresident i membre del comitè executiu de la UEFA amb efecte immediat. L’esport és una bona mesura del tarannà d’una societat i d’un país. Mentre la ferum de la gestió de Villar, després de quasi 30 anys al capdavant de la Reial Federació Espanyola de Futbol, arribava més enllà de Dinamarca; a Espanya l’han inhabilitat durant un any! Atròfia olfactiva generalitzada? O és l’honestedat, que ens sobreïx per les orelles.