Tot va començar el dia que el cap de la tribu va dir que ja n’hi havia prou de voltar amunt i avall darrere els animals o cercant els arbres amb fruit. Havia de ser un lloc amb un clima benigne, ni gaire fred ni gaire calorós, el més semblant al paradís, abans fins i tot que ningú s’inventés la paraula. I quan el van trobar, va canviar la història. Segurament ni tan sols s’ho podien imaginar, però va ser per aquella decisió que van néixer idees com frontera, pàtria, propietat privada, dret de successió o, ja més recentment, d’altres com ocupa o antisistema. És a dir, tot el cos conceptual que ha bastit les civilitzacions que hi ha hagut al llarg de la història. Ara ja ha passat massa temps i no hi ha volta enrere possible. El 1973, Claude Faraldo va imaginar com seria retornar als temps de les cavernes en una ciutat com París i va filmar Themroc, amb un Michel Piccoli esplèndid en el paper protagonista, però l’intent va quedar en una mera ficció que va transitar pels cinemes sense pena ni glòria. Tanmateix, en algun plec amagat del cervell humà deu perdurar la memòria feliç de quan érem nòmades. Només així es pot entendre que de seguida que tenim quatre dies lliures comencem a rumiar on podríem anar. Si pot ser ben lluny, millor; i si no, tant se val. La qüestió és agafar la maleta o la motxilla i fugir de l’entorn habitual, d’allò que ara en diuen “espai de confort”, per anar a descobrir paisatges diferents, gent diferent, cultures diferents. Fins que ens adonem que allò que cercàvem ja ho havíem vist als catàlegs de les agències o als vídeos de YouTube, i tornem a casa resignats a seguir somiant en una vida nòmada.