Creure en la civilització i malfiar-se del gènere humà

Aquesta dicotomia –almenys en el món occidental, fins fa pocs anys– era proclamada als quatre vents per part dels addictes d’un progrés constant i progressiu. Més encara, alguns defensaven totes les identificacions entre tota mena de progrés i la confiança en la saviesa de l’ésser humà. Després d’un segle XX on es contemplà com l’ésser humà era incapaç de controlar l’ambició, on surà el menyspreu i l’anihilament dels altres, avui fins i tot el que s’ha anomenat civilització i progrés es posen en dubte. I no cal dir pel que fa a l’ésser humà.

Personalment no voldria ser tan radical. Penso que amb una actitud derrotista avui no seríem aquí. Almenys no tindríem el què tenim. (Una altra cosa és si som o no som millors o diferents quant a ser més persones.) Gràcies al progrés, a la investigació, a la lluita per la vida, almenys en el món occidental (però no en tot, fins i tot als EUA tampoc) gaudim de millorament en salut, en educació, teòricament també en cultura. I en tecnologia, malgrat que “sovint les noves tecnologies han estat pensades per substituir precisament els tècnics especialitzats i els seus alts salaris”, com diu el professor Josep Fontana. I hi afegeix: “Se’ns vol fer creure que la tecnologia només substitueix els pitjors treballs i salaris. És a l’inrevés: redueix salaris.”

És a dir, que el progrés tecnològic que tots aplaudim ens adonem que també està manipulat. Com gairebé tot.

I per això creix cada cop més la manca de fe en l’ésser humà, o almenys la indiferència en les seves capacitats per capgirar el descens al pou sense sortida.

Com que soc un acèrrim lector de diaris, per més que faig, no aconsegueixo trobar algú que mani i que anunciï anàlisis serioses sobre el present i l’esdevenidor de l’ésser humà. A l’inrevés: algú, no gaires, potser Bergoglio?, adverteixen que això no rutlla. Que ens immolarem –i això és el pitjor– sense voler saber-ho.

Mirin, si els plau: Trump, Puttin, Erdogan, Macron, Merkel, la May, Rajoy, què més? Ja no parlo de Xina, Veneçuela, Àustria..., els famosos emirats, Israel, Aràbia Saudita... (A més, als països teòricament democràtics, és a dir, en què els governants sorgeixen de les famoses urnes..., els crítics, els antics progres, abominen d’alguns dels personatges que he citat, la qual cosa no deixa de ser esperpèntica, quan resulta que el que haurien de criticar, si és possible, són les persones –a vegades milions, com als EUA– que han votat Trump, Puttin, Erdogan, etcètera...) A vegades, segons convingui, es diu que hi ha hagut baixa participació, i què? És el joc democràtic, oi?

Al regne d’Espanya ja no és Valle-Inclán, ni Cevantes, ni Goya, ni Arniches, ni els Quintero, ni la fira de les vanitats, els qui marquen la quotidianitat que, almenys, tenia cert paladar literari. Aquesta noia d’Andalusia, la que anomenen La Susana, em causa estupefacció. Mira que dir que “les persones van per davant del territori”, com si les persones visquessin als llimbs, al cel o a l’infern, com si fossin éssers eteris o aigualits? Donant indirectament arguments (als que pretenen abominar) als intitulats independentistes, perquè són les persones les que volen decidir i no pas els territoris?

I, després, per més absurd que pugui semblar, hi afegeix: “Pedro, no me pidas que decida sobre dos lealtades, la del PSOE, y la de Andalucía.” O sigui, que el territori sí que preval aquí, per davant de les persones que puguin formar part del partit al qual pertany, i que l’han votat en un 91 i escaig per cent de vots, i no pas el territori andalús. Ai, senyor!

Per això, puc fins i tot arribar a comprendre, no pas entendre, el gregarisme, i el refús total i absolut envers el carnestoltes mundial, europeu, el dels països veïns, i potser també el nostre i meu, del qual formo part i si no en soc lúcid, no faré res més que contribuir no només a no creure en el progrés –sempre revisable i analitzable–, també a perdre la fe en l’ésser humà, i també en les persones que viuen i moren a Andorra. O en algunes... I el distanciament absolut de la política, la qual cosa és nefasta per a la democràcia.

Enseguint el mestratge de Josep Fontana, podem demostrar que “ni interpretar la història, ni estudiar, ni aprendre ens serveix ja per aconseguir ser millors pagats, però sempre ens servirà per ser millors”. No és així?

A vegades penso allò tan famós i emblemàtic que expressà Ortega y Gasset: “ Yo soy yo y mis circunstancias.” Tot seguit, em pregunto si les circumstàncies no s’han menjat el jo.