Creat:

Actualitzat:

Quan et despertes de matinada, quina és l’hora acceptable per renunciar a fer l’esforç de continuar dormint? Aquesta és una pregunta que s’ha fet la humanitat des de temps immemorial. A partir de quin moment es pot llençar la tovallola i considerar que ja s’ha fet tot el possible per mantenir la il·lusió que tornar a agafar el fil del son és encara possible? Les quatre? Les cinc? I si ens esperem fins a les sis, o fins que clareja? Ítem més: entre el moment que consideres que ja has clapat prou i el que et lleves a fer el primer cafè, quant de temps t’autoritzes a fer el ronso abans de saltar (o arrossegar-te) del llit? Mitja hora? Una horeta? Vint minuts per espavilar? La ciència ha renunciat a establir-ho. Són matèries que escapen del tot a les seves competències, i deixen els que dormim poc en el ter­reny de la subjectivitat més absoluta. Tants caps, tants barrets, se suposa. Però estaria bé que s’establís un mínim consens social, una harmonització bàsica. Si anar-te’n al llit abans de les deu és estrany (a no ser que tinguis tres anys o per obligació et llevis a les quatre), quin hauria de ser el llindar col·lectivament acceptable? Molt modestament, llenço una proposta: quarts de cinc. Sí, amb aquesta ambigüitat tan característica del sistema català de dir les hores, a la forquilla que va entre les 4.20 i les 4.40.

Més d’hora et fa sentir una mica miserable, i més tard ja no hi ha dubte.

Sí, ja sé que els galls comencen a cantar una mica més tard, però què hi farem: ells es perden el cuc primer.

tracking