Quan et despertes de matinada, quina és l’hora acceptable per renunciar a fer l’esforç de continuar dormint? Aquesta és una pregunta que s’ha fet la humanitat des de temps immemorial. A partir de quin moment es pot llençar la tovallola i considerar que ja s’ha fet tot el possible per mantenir la il·lusió que tornar a agafar el fil del son és encara possible? Les quatre? Les cinc? I si ens esperem fins a les sis, o fins que clareja? Ítem més: entre el moment que consideres que ja has clapat prou i el que et lleves a fer el primer cafè, quant de temps t’autoritzes a fer el ronso abans de saltar (o arrossegar-te) del llit? Mitja hora? Una horeta? Vint minuts per espavilar? La ciència ha renunciat a establir-ho. Són matèries que escapen del tot a les seves competències, i deixen els que dormim poc en el terreny de la subjectivitat més absoluta. Tants caps, tants barrets, se suposa. Però estaria bé que s’establís un mínim consens social, una harmonització bàsica. Si anar-te’n al llit abans de les deu és estrany (a no ser que tinguis tres anys o per obligació et llevis a les quatre), quin hauria de ser el llindar col·lectivament acceptable? Molt modestament, llenço una proposta: quarts de cinc. Sí, amb aquesta ambigüitat tan característica del sistema català de dir les hores, a la forquilla que va entre les 4.20 i les 4.40.
Més d’hora et fa sentir una mica miserable, i més tard ja no hi ha dubte.
Sí, ja sé que els galls comencen a cantar una mica més tard, però què hi farem: ells es perden el cuc primer.