L’horitzó condiciona la nostra idea del món. Quan vius envoltat de muntanyes tot l’any, inconscientment tendeixes a creure que el límit del cel sempre és una línia sinuosa que puja i baixa al compàs de la carena, de vegades abruptament, de vegades amb complaent docilitat. D’aquí ve l’inevitable desconcert quan viatges fins a la vora del mar i veus que l’aigua i el cel pugnen al llarg d’una línia recta infinita. Només els dies de forta maror semblaria que el mar aconsegueix imposar la seva materialitat al cel, però és un triomf efímer que s’esvaeix quan torna la calma i es restableix l’horitzontalitat de l’horitzó. I llavors t’adones que el primer que el devia anomenar així segurament fou un mariner desorientat en veure’s envoltat de la mateixa línia horitzontal pels quatre costats, sense cap referent on fixar la mirada. La imatge perfecta de la solitud. Al mateix temps, però, la monotonia de l’horitzó marí desprèn cert magnetisme que et mou a anar un pas més enllà, incrèdul, potser, que la idea prefixada que tens al cap es pugui veure rebatuda. Però sempre s’ha dit que el mar guarda zelosament els seus secrets; tossudament s’oposa al teu avanç onada rere onada, fins que gires cua i tornes, impotent, a la seguretat de la sorra. L’únic magre consol a l’abast són les ondulacions, minerals o humanes, que esquitxen el paisatge. I, tret que siguis un fanàtic de la geologia, són les ondulacions humanes les que segresten la teva atenció. Tot just fins que conclous que, si més no estadísticament, deu ser cert allò que la veritable bellesa és a l’interior. I deixes que el misteri d’un horitzó infinit et torni a captivar.