Als pobles petits tothom és necessari i tothom és imprescindible. És qüestió de pura matemàtica, és demografia. Noranta-i-escaig anys, a punt de fer-ne un de més. Cada dia de peu, a primera hora, a donar un cop d’ull a la vinya o a girar l’aigua dalt de la feixa on creixia de tot amb una botànica efusivitat. Amb unes tisores d’esporgar a l’infern de l’americana, sempre disposat a donar forma a aquelles pomeres escanyolides que vas plantar una mica a la babalà, o a la parra que fa el que pot, arrapada a la paret del galliner. Mireu, l’hort l’hauríeu de posar aquí, en aquesta feixa. El domini de la delicada gravetat de les segles, la cançó arcana dels recs. A punt per a una estona de conversa, essencial, sobre les coses que de veritat importen: el pas del temps, les collites, la vida, en definitiva. Ai, que les cames ja no em porten enlloc -deia, però de tota manera no parava d’anar tot el dia amunt i avall, la pell curtida pel sol i un somriure burleta. Amb el cap claríssim, amb aquella sereníssima amabilitat pagesa que ara ens sembla producte d’una altra època. I va i et diuen que s’ha mort, discretament, sense patir ni fer patir, i no t’ho creus, perquè pensaves que era una presència essencial i eterna, antic i perenne com les feixes, els camps i els camins, com el noguer majestuós que hi ha al camí de la Creu Blanca. Però no ha fet més que seguir la llarga cadena formada per aquells que han donat forma i sentit a l’espai. I, tanmateix, ens ho haurem de fer sense el Manel, perquè és així d’injusta i implacable la llei del món.