Mandra

Allò que tens uns dies lliures i t’agafa per travessar l’Ebre en direcció sud, i quan arribes al teu destí i et demanen d’on ets, així que esmentes Catalunya poden passar dues coses: si no tens gaire confiança amb qui parles, la conversa s’acaba ràpid i perceps de sobte que l’interlocutor et mira amb cert recel; i si tens prou confiança com perquè l’altre digui el que li passa pel cap, llavors et tocarà escoltar tot un seguit de tòpics negatius sobre el que anomenen “desafío independentista”, donant per fet que tots els catalans hi estan a favor. Quina mandra! I si en lloc de Catalunya esmentes el nom d’Andorra les reaccions són força semblants, tret que el repertori de tòpics és diferent (botigues, cues, l’afer Pujol...). També pot ser que trobis persones raonables i interessades a conèixer el teu punt de vista, però no són majoria. Després, tornes Ebre amunt, i quan ho comentes amb coneguts del teu entorn, t’adones que aquí dalt passa tres quarts del mateix però a l’inrevés, i que bona part dels ciutadans viu instal·lada en la seva realitat particular, construïda amb idees preconcebudes que s’assemblen molt, tant a un costat com a l’altre, a les que difon en cada cas la propaganda local. És decebedor constatar que com més vies tenim a l’abast per contrastar informacions i formar-nos una opinió pròpia més mandra ens fa, i ens conformem de repetir discursos interessats potser perquè també ens fa mandra diferenciar-nos del grup i preferim un comportament i un pensament gregaris, més confortables a curt termini. D’on se segueix que ens fa molta mandra intentar ser realment lliures i enfrontar-nos dia rere dia al que això significa.